Entre les muntanyes del Pirineu axial i el Prepirineu es troba una de les planes més extenses que hi ha entre les comarques dels Pirineus. Durant el miocè, en aquesta terra de falles s’hi originava un esfondrament que donava pas a una conca i durant anys s’ha cregut que acollia un immens llac envoltat de cims pedregosos.
Cal comentar, però, que els últims estudis geològics demostren que el llac, de poca profunditat, només afectava la Batllia de Bellver, des del coll de Saig i l’estret d’Isòvol fins a Sant Martí dels Castells. Amb el pas del temps, els sediments aportats pel riu Segre el van anar omplint fins que va desaparèixer. Un cop el llac es va dessecar, la plana va sortir a la llum. Des d’aleshores ha plogut molt, moltíssim, i a dia d’avui aquesta vall d’origen tectònic en diem Cerdanya.
Si una singularitat cabdal té aquest indret, és per la seva orientació. La Cerdanya és l’única vall europea que es dibuixa d’est a oest en lloc de la direcció de nord a sud habitual de la zona i, és clar, d’aquest factor característic es desprenen molts trets específics de la vall. La comarca queda marcada pel pas del riu Segre, que es desplaça cap a l’oest i recorre la Cerdanya a través dels
seus aproximats 35 km de llarg. La plana creix uns 9 km més pel que fa a l’amplada i
la rodegen muntanyes a cada banda de prop dels 3.000 m. Al sud, i també doncs a la baga, s’alcen el Puigmal, la Tosa d’Alp i les serres de Cadí i de Moixeró. Al nord i també a les faldes de les muntanyes que més hores de sol reben, s’hi assenten el Carlit, el Puigpedrós i la Tossa Plana de Lles. L’altitud mitjana de la comarca és de 1.200 metres. Les muntanyes protegeixen la plana de la humitat del Mediterrani, a escassos 100 km de distància; i de la duresa del clima atlàntic, per la qual cosa podem dir que la Cerdanya disposa d’un microclima propi en un espai relativament reduït. Als indrets més elevats hi dominen les característiques del clima alpí, mentre que per sota dels 2.300 m s’hi pot identificar un clima subalpí i a la plana el domini del clima mediterrani, tot i que lleugerament més sec. Evidentment, el contrast més significatiu el veiem en comparar les hores de sol del vessant nord i del sud, i d’això es deriva l’aprofitament dels centres d’energia solar, com el d’Odelló i el de Themis o, també, el mateix forn solar de Font-romeu.
D’aquestes característiques es desprèn, a més, una fauna i una flora variada i, fins i tot endèmica de la zona.
I si per ella mateixa la Cerdanya ja és una comarca amb força peculiaritats, la seva divisió administrativa no deixa de sorprendre per la multitud de banderes que la regeixen: Girona, Lleida, Catalunya, l’Estat espanyol, els Pirineus Orientals i França són les diverses administracions a les quals pertany.
Però anem a pams. Per començar podem sentir anomenar la Cerdanya com a
francesa o alta i com a espanyola o baixa, dues maneres diferents de designar el mateix, és a dir, la frontera estatal entre França i l’Estat espanyol. Pel que fa a França, l’Alta Cerdanya forma part del departament dels Pirineus Orientals, estructura amb què s’organitzen les equivalents províncies a l’Estat espanyol. I quant a la Baixa Cerdanya, aquesta queda dividida altra vegada en la demarcació provincial gironina i la lleidatana. Però tot té un motiu (malgrat que pugui ser o no convincent als ulls de tothom). La divisió estatal es remunta al 1659, amb el Tractat dels Pirineus, pel qual la frontera amb França es desplaçava a seu favor i el Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i mitja Cerdanya feien el canvi de bandera. Tot plegat era la resolució que es va dur a terme —tot i no ser aprovada per les Corts catalanes— per l’afany de la instauració de les monarquies absolutistes entre Lluís XIV, aleshores rei de França, i Felip IV, monarca espanyol. Aquest conflicte era a conseqüència de la revolta del 1640 a Catalunya, també anomenada la Guerra dels Segadors.
La divisió provincial es remunta, en canvi, al 1833, sota el regnat de la reina regent M. Cristina de Borbó, en què, seguint el model departamental francès, es va estudiar la manera d’aplicar la mateixa estructura a l’Estat espanyol. El criteri principal per tal de dibuixar les fronteres era que des del punt més llunyà de la província fos possible arribar a la capital en un marge màxim d’un dia a cavall. Així doncs, el relleu cerdà feia que la Baixa Cerdanya es repartís entre dues províncies i que la part oriental passés a pertànyer a Girona i l’occidental a Lleida. Tot i així, des de la creació del Consell Comarcal de la Cerdanya (1987), administrativament parlant hi ha moltes gestions que s’han centralitzat a Puigcerdà i la diferència provincial no es fa tan palesa. Igualment ha passat amb la frontera amb França des del 1991, amb l’Acord d'Schengen, pel qual s’estableix la lliure comunicació entre els residents dels països de la Unió Europea. Amb la facilitat consegüent per creuar la frontera, els cerdans l’han passat a designar la ratlla amb un to burlesc.
Metodologia de treball per projectes
