L’escola paga els plats trencats.
¿Potser algú es va creure que l’últim que quedaria tocat per la crisi econòmica seria l’educació? Hem hagut de sentir repetidament que l’educació és un dels pilars de la societat i mantenir la seva qualitat i millora ens hauria d’infondre un cert optimisme de cara al futur, especialment en temps difícils. Doncs els mals presagis s’estan confirmant. El paisatge d’escoles amb barracons està lluny d’esvair-se. Només faltava la retallada en les despeses de funcionament dels centres. Més enllà que les famílies puguin entendre que si no hi ha prou diners fa falta austeritat, és lògic qüestionar-se que la culpa de tot no sigui únicament del cataclisme econòmic.
Si en algun àmbit fa falta moltíssima prudència, molt consens i molta previsió és en l’educació. Sabem que les planificacions educatives han de mesurar molt els impactes dels canvis que proposen, ja que aquest sector se sustenta en uns equilibris generalment febles. Doncs bé, sembla que les opinions que des de fa temps qüestionaven una determinada manera de fer política educativa, una manera basada en decisions precipitades, ignorant el necessari consens i adornada amb un cert tarannà autoritari, tenien tota la raó. Es diria que alguns dels problemes que té l’escola en aquests moments han estat generats directament o indirectament per aquesta manera de fer les coses i això significa que ara s’haurien de demanar les responsabilitats que corresponguessin. ¿Va ser una imprudència la despesa que va generar la implantació de la sisena hora, despesa que va suposar la contractació de moltíssims professors? L’augment d’una hora lectiva per a l’alumnat no ha quedat justificada des de cap punt de vista pedagògic. L’exemple que la conselleria sovint ha esgrimit com a referent, l’educació a Finlàndia, ens mostra que en aquell país fan menys hores lectives que nosaltres. ¿No hauria estat més prudent realitzar una prova pilot del projecte eduCAT1x1 més llarga en el temps i portar a terme una valoració rigorosa del resultat obtingut? Com a mínim, s’hauria de recomanar a qui correspongui un cert exercici de contrició. La imatge fixa que ens queda de l’exconseller traient pit per una lleugera millora en comprensió lectora a les proves PISA és com a mínim desconcertant.
Tan desconcertant com la incertesa i la desmoralització que provoca un dia rere l’altre la pluja de declaracions de la titular actual del departament. Certes tisorades ja es van començar a aplicar abans de les eleccions catalanes: supressió d’aules d’acollida, eliminació de gairebé tots els projectes d’innovació educativa o disminució del professorat dedicat als serveis educatius. Ara és el moment de frenar les construccions escolars, parar el programa eduCAT1x1, augmentar potser fins a 27 el nombre mínim d’alumnes per aula, qüestionar les 23 hores lectives del professorat, eliminar la sisena hora o rebaixar les dotacions econòmiques de funcionament dels centres. Faria falta un exercici de prudència més gran i pensar que potser ara és el moment de donar un suport incondicional als projectes educatius dels centres, cosa que significa evitar supressions que els converteixin en inviables. L’escola no es mereix pagar els plats que han trencat uns altres.
