L'exemple i la motivació són imprescindibles en aquesta tasca de transmetre la cultura de l'esforç
L'esforç, un valor per transmetre
FOTOS: GETTY IMAGES
Aprendre anglès en vuit setmanes, reduir cintura en quatre i
comprar una rentadora o un ordinador al moment i en còmodes terminis.
Tot això és possible en societats com la nostra. O, almenys, així ho
indiquen els eslògans que inunden les emissores de ràdio, les cadenes
televisives i les tanques publicitàries del nostre país. Ens diuen que
coses que, fins fa poc temps, demanaven anys d'estudi i mesos d'exercici
físic i estalvi, avui es poden aconseguir sense cap altra dificultat
que la de tenir targeta de crèdit. No és necessari ni esforç ni força de
voluntat, tan sols diners o, simplement, la promesa de reunir-los.
Però, realment és així? ¿És el mateix comprar un electrodomèstic a
crèdit que fer-ho després de mesos d'estalvi? ¿Té el mateix valor per a
la persona que l'adquireix? Joan Vila, president de la Fundació Espavila
creu que no. Potser per aquesta raó, aquest arquitecte de professió va
decidir crear fa quatre anys aquesta institució sense ànim de lucre, per
fomentar i potenciar valors com l'esforç, la perseverança, el treball i
la il·lusió i fer-ho sobre el grup més susceptible de canviar la
dinàmica establerta: els nens, els joves i els adolescents. Perquè és en
l'etapa que va dels 0 als 16 anys quan els nens assimilen els valors
com una cosa pròpia i perquè els mateixos anuncis que els pares reben
com a inofensius, els nens els perceben com a norma i adapten la seva
conducta al que han vist i sentit.
Però, com indica Joan Vila, no
es pot responsabilitzar únicament publicistes i mitjans de comunicació
del declivi de la cultura de l'esforç actual. Els pares i professors com
a ens educadors també tenen coses a dir en aquest assumpte. Per aquest
motiu la Fundació Espavila no només beca joves sense recursos econòmics i
amb molta empenta perquè puguin prosseguir els seus estudis, sinó que
també organitza xerrades i tallers sobre tècniques d'ensenyament per a
mestres i progenitors i finança projectes educatius com els de Cristina
Alcoceba, una psicòloga catalana que des de finals del mes d'octubre
desenvolupa el seu programa En construcció al Col·legi Sagrat Cor de Tarragona.
"Els
nens van a escola des dels 3 als 16 anys una mitjana de 6 o 7 hores
diàries, i nosaltres creiem que, en aquest temps, l'administració pot
fer moltes coses en el camp dels valors. Amb això què vull dir? Que els
pares tenen una responsabilitat en l'educació dels seus fills, però que
l'administració també té el compromís de fer l'escola més educativa
emocionalment", explica Vila. Una opinió que comparteix Alcoceba i que
és l'essència de la seva feina al centre d'ensenyament tarragoní:
abordar l'educació de manera global, desenvolupant alhora ment, cor i
cos i donant especial importància al foment de la cultura de l'esforç,
del respecte i de la diversitat entre els infants.
Donar exemple
Però, com aconseguim aquesta fita? Com inculquem el valor de l'esforç a
un nen? I, sobretot, a quina edat ho fem? Pel psicòleg valencià Alberto
Soler, la cultura de l'esforç es pot començar a treballar fins i tot
abans de néixer el nen, quan els pares es comencen a qüestionar quins
valors volen inculcar al seu fill i la manera més adequada de fer-ho. I
en aquest cas, com amb qualsevol altre valor per transmetre, la
metodologia a seguir és l'exemple de progenitors i familiars. "Que el
nen vegi, per exemple, que el pare vol comprar una televisió de plasma i
que fa un any que estalvia per fer-ho, quan podria anar al banc i que
li financessin la compra. O que la mare no s'enfada perquè ha d'anar a
treballar, sinó que s'enfronta a les dificultats del dia a dia amb
naturalitat", indica aquest professional especialitzat en psicologia
clínica i de la salut, que recorda que, en aquest procés d'aprenentatge,
hem de dotar d'autonomia el nen i deixar que assumeixi responsabilitats
al seu ritme i sense pressions.
"Els pares han d'intentar no fer
les coses pels seus fills. Per exemple, en l'etapa en què els nens
estan aprenent a vestir-se sols és molt freqüent trobar pares i mares
que, perquè tenen pressa, acaben vestint-los ells. I amb aquesta actitud
els estan donant un exemple nefast: «Val més ràpid i de qualsevol
manera, que prendre't el teu temps i fer bé les coses»", afegeix Soler.
De paciència i de respecte cap a les necessitats del nen també en parla
Sonia Mocholí, coordinadora del Valencia Montessori School, un centre
que basa el seu programa educatiu en la pedagogia Montessori i en què el
valor de l'esforç ocupa un paper principal. Per a aquesta professional
de l'ensenyament, cada nen és únic i, per tant, el seu desenvolupament
serà diferent en funció de les seves necessitats i del període en què es
trobi. "L'evolució dependrà del nen i no dels objectius que estableixi
un adult en relació a la mitjana de la classe", explica Mocholí en
referència a la pràctica de molts col·legis de marcar paràmetres comuns a
tot l'alumnat sense tenir en compte les peculiaritats de cada nen. I
aquesta no és l'única reflexió que fa la responsable de València
Montessori School en relació al sistema educatiu actual i a la societat
en general: la tendència actual de donar prioritat als resultats i no a
la manera en què s'aconsegueixen és un altre punt en què incideix
Moncholí. "No es dóna importància al procés, únicament es busca el
resultat", adverteix.
Motivació del nen
Malgrat la importància de l'exemple i del respecte a l'evolució del
nen, no són els únics conceptes que cal tenir en compte a l'hora
d'inculcar la cultura de l'esforç i fer-ho com una cosa natural i
beneficiosa per al desenvolupament de l'infant i no com una cosa
negativa i imposada pels altres. Segons Alberto Soler, perquè aquest
valor sigui percebut com a positiu pel menor s'ha de transmetre sempre a
través de la motivació. "Si no hi ha motivació és molt difícil que hi
hagi un esforç veritable. Si jo no veig sentit al que estic fent, no
m'hi esforçaré. Si m'estan obligant a fer uns deures que no sé per a què
serviran en un futur, això em desmotivarà", explica aquest
professional. De la mateixa manera pensa la mestra d'audició i
llenguatge al servei psicopedagògic escolar de Sagunt (País Valencià),
Rosa Gomar, que introdueix un nou matís a l'argumentació de Soler: no
només hi ha d'haver motivació, sinó que aquesta motivació ha de
respondre a impulsos interns del nen i no a estímuls procedents de
l'exterior. I és que, segons explica aquesta experta, moltes vegades els
infants s'esforcen a fer coses no perquè sentin la necessitat interna
de fer-ho, sinó perquè saben que després d'aquest esforç rebran una
recompensa material o afectiva per part de pares, professors i referents
pròxims. Però aquí no acaba la seva explicació. Per Gomar, a més, és
imprescindible aclarir als menors que l'esforç no és sempre sinònim de
triomf. "Esforçar-se quan un està motivat està molt bé, però tampoc
podem enganyar els nens dient-los que amb l'esforç tot s'aconsegueix
perquè això no és cert", indica aquesta professional, que recomana als
progenitors restar importància a les suposades recompenses que reben les
figures mediàtiques per la seva feina davant dels nens.
